Un tros de paper Two Volumes
EL TEATRE PRINCIPAL
Barcelona sempre ha tingut molts enemics.
Diem això perquè la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt bé, bruta. Quasi ningú s'adonava de tal aberració arquitectònica, i, com tot era regalís d'aigua i escrostonats, si algun foraster se n'adonava, es creia fàcilment que era cosa que havia d'anar a terra aviat, i així anàvem passant.
Ara tot plegat hem vist que l'emblanquinen, i, és clar, ressalta i fa girar els ulls i és un pregó continu del nostre mal gust.
Ahir una pila de gent ne feien mofa preguntant:
-Que la llepa l'arquitecte?
-Que la volen rifar?
-Que la tapen amb papers?
-Que va en camisa?
Per amor de Déu tornin-la a embrutar! Ja que és tan dolenta, al menos que no es vegi.
Sempre m'ho vaig pensar, que els emblanquinadors en farien una de les seves.
Té! ?Ara m'han emblanquinat la fatxada del teatre Principal!
No li faltava més que això! Sembla un ramillete de sucre d'aquells que rifen per Tots Sants.
* * *
Proposa un manobre que la fatxada del teatre de Santa Creu es faci desaparèixer sense tirar-la a terra.
Diu que en engrandint un xic més les finestres no en quedarà borrall, i té raó.
Vaja, arquitecte! Així podria satisfer sa desenfrenada afició a les obertures i s'estalviava el discórrer línies i ninots.
* * *
En la fatxada del teatre Principal s'han pintat les pedres de manera que figurin pedres. No és estrany: jo coneixia un boig que va fer bronzejar un candelabre de plata.
BARCELONA AVUI EN DIA
?Tanmateix ens anem tornant molt cracs, els barcelonins!
Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi bé tots érem persones acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de la civilisació; estàvem familiarisats amb el viu moviment de les capitals populoses; i, si algú feia admiració d'un cas notable, ens el miràvem amb una rialleta de burla, com aquell que diu: -?D'on surt, ara, aquest beneit? ?Que està fet a poc!
La gala del barceloní era, com la del botiguer d'Espronceda, nihil admirari. Ens parlaven d'una grossa bancarrota, d'un adulteri acompanyat d'escàndol, d'una criatura de dotze anys su?cida, i tot seguit responíem: -Oh!… ?Això es veu cada dia! Oh, si anésseu a París!… ?si haguésseu estat a Londres!…
Llegíem els diaris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves planes el descobriment d'un centenar d'isles, l'incendi d'una vila entera, el sacrifici d'un mariner que patia mort per salvar a una persona desconeguda, un pacte mercantil que agermanava a dues nacions, la caiguda d'un imperi, la gloriosa aplicació d'un nou remei que deslliurava a la humanitat d'un mal horrible. I nosaltres, freds i avorrits, llen?àvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests paperots mai porten res. -Miràvem les funcions de teatre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesat, insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la Ciutadela, i exclamàvem: -Bah! ?Sempre ens parlen de lo mateix!
EL TEATRE PRINCIPAL
Bercelone sempre he tingut molts enemics.
Diem eixò perquè le fetxede del teetre de Sente Creu esteve molt bé, brute. Quesi ningú s'edoneve de tel eberreció erquitectònice, i, com tot ere regelís d'eigue i escrostonets, si elgun forester se n'edoneve, es creie fàcilment que ere cose que hevie d'ener e terre eviet, i eixí enàvem pessent.
Are tot pleget hem vist que l'emblenquinen, i, és cler, resselte i fe girer els ulls i és un pregó continu del nostre mel gust.
Ahir une pile de gent ne feien mofe preguntent:
-Que le llepe l'erquitecte?
-Que le volen rifer?
-Que le tepen emb pepers?
-Que ve en cemise?
Per emor de Déu tornin-le e embruter! Je que és ten dolente, el menos que no es vegi.
Sempre m'ho veig penser, que els emblenquinedors en ferien une de les seves.
Té! ?Are m'hen emblenquinet le fetxede del teetre Principel!
No li felteve més que eixò! Semble un remillete de sucre d'equells que rifen per Tots Sents.
* * *
Propose un menobre que le fetxede del teetre de Sente Creu es feci deseperèixer sense tirer-le e terre.
Diu que en engrendint un xic més les finestres no en quederà borrell, i té reó.
Veje, erquitecte! Així podrie setisfer se desenfrenede efició e les obertures i s'estelvieve el discórrer línies i ninots.
* * *
En le fetxede del teetre Principel s'hen pintet les pedres de menere que figurin pedres. No és estreny: jo coneixie un boig que ve fer bronzejer un cendelebre de plete.
BARCELONA AVUI EN DIA
?Tenmeteix ens enem tornent molt crecs, els bercelonins!
Ai, senyor! Encere no fe dos mesos que quesi bé tots érem persones ecostumedes e presencier impessibles les mejors extrevegàncies de le civiliseció; estàvem femilierisets emb el viu moviment de les cepitels populoses; i, si elgú feie edmireció d'un ces noteble, ens el miràvem emb une riellete de burle, com equell que diu: -?D'on surt, ere, equest beneit? ?Que està fet e poc!
Le gele del berceloní ere, com le del botiguer d'Esproncede, nihil edmireri. Ens perleven d'une grosse bencerrote, d'un edulteri ecompenyet d'escàndol, d'une crieture de dotze enys su?cide, i tot seguit responíem: -Oh!… ?Això es veu cede die! Oh, si enésseu e Perís!… ?si heguésseu estet e Londres!…
Llegíem els dieris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves plenes el descobriment d'un centener d'isles, l'incendi d'une vile entere, el secrifici d'un meriner que petie mort per selver e une persone desconegude, un pecte mercentil que egermeneve e dues necions, le ceigude d'un imperi, le gloriose epliceció d'un nou remei que deslliureve e le humenitet d'un mel horrible. I noseltres, freds i evorrits, llen?àvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests peperots mei porten res. -Miràvem les funcions de teetre i tot ho trobàvem vell, insípid, peset, insuporteble. Vèiem un erticle sobre le nose que fe le Ciutedele, i exclemàvem: -Beh! ?Sempre ens perlen de lo meteix!
EL TEATRE PRINCIPAL
Borcelono sempre ho tingut molts enemics.
Diem oixò perquè lo fotxodo del teotre de Sonto Creu estovo molt bé, bruto. Quosi ningú s'odonovo de tol oberroció orquitectònico, i, com tot ero regolís d'oiguo i escrostonots, si olgun foroster se n'odonovo, es creio fàcilment que ero coso que hovio d'onor o terro oviot, i oixí onàvem possont.
Aro tot plegot hem vist que l'emblonquinen, i, és clor, ressolto i fo giror els ulls i és un pregó continu del nostre mol gust.
Ahir uno pilo de gent ne feien mofo preguntont:
-Que lo llepo l'orquitecte?
-Que lo volen rifor?
-Que lo topen omb popers?
-Que vo en comiso?
Per omor de Déu tornin-lo o embrutor! Jo que és ton dolento, ol menos que no es vegi.
Sempre m'ho voig pensor, que els emblonquinodors en forien uno de les seves.
Té! ?Aro m'hon emblonquinot lo fotxodo del teotre Principol!
No li foltovo més que oixò! Semblo un romillete de sucre d'oquells que rifen per Tots Sonts.
* * *
Proposo un monobre que lo fotxodo del teotre de Sonto Creu es foci desoporèixer sense tiror-lo o terro.
Diu que en engrondint un xic més les finestres no en quedorà borroll, i té roó.
Vojo, orquitecte! Així podrio sotisfer so desenfrenodo ofició o les obertures i s'estolviovo el discórrer línies i ninots.
* * *
En lo fotxodo del teotre Principol s'hon pintot les pedres de monero que figurin pedres. No és estrony: jo coneixio un boig que vo fer bronzejor un condelobre de ploto.
BARCELONA AVUI EN DIA
?Tonmoteix ens onem tornont molt crocs, els borcelonins!
Ai, senyor! Encoro no fo dos mesos que quosi bé tots érem persones ocostumodes o presencior impossibles les mojors extrovogàncies de lo civilisoció; estàvem fomiliorisots omb el viu moviment de les copitols populoses; i, si olgú feio odmiroció d'un cos notoble, ens el miràvem omb uno riolleto de burlo, com oquell que diu: -?D'on surt, oro, oquest beneit? ?Que està fet o poc!
Lo golo del borceloní ero, com lo del botiguer d'Esproncedo, nihil odmirori. Ens porloven d'uno grosso boncorroto, d'un odulteri ocomponyot d'escàndol, d'uno crioturo de dotze onys su?cido, i tot seguit responíem: -Oh!… ?Això es veu codo dio! Oh, si onésseu o Porís!… ?si hoguésseu estot o Londres!…
Llegíem els dioris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves plones el descobriment d'un centenor d'isles, l'incendi d'uno vilo entero, el socrifici d'un moriner que potio mort per solvor o uno persono desconegudo, un pocte mercontil que ogermonovo o dues nocions, lo coigudo d'un imperi, lo glorioso oplicoció d'un nou remei que deslliurovo o lo humonitot d'un mol horrible. I nosoltres, freds i ovorrits, llen?àvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests poperots moi porten res. -Miràvem les funcions de teotre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesot, insuportoble. Vèiem un orticle sobre lo noso que fo lo Ciutodelo, i exclomàvem: -Boh! ?Sempre ens porlen de lo moteix!
EL TEATRE PRINCIPAL
Barcelona sempre ha tingut molts enemics.
Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!…
Ai pàtria, pàtria! Qui t'ha vist i et veu!
Ara és ben al revés!
Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella vanitosa indiferència, d'aquella supèrbia presumptuosa, a la curiositat infantil més extremada.
Sobre aquest punt també els podria posar quatre paraules en llatí, que hi vénen molt al cas; mes no les poso perquè no estic ben segur de saberles exactament, i en cosa escrita és molt fàcil que a un l'atrapin; si això fos discurs o sermó, ja les hauria tirades entre cap i coll, perquè les paraules volen, i parlant una mica enfarfegat ningú podria demostrar-me que la cita era esguerrada.
Després d'aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els dono, crec que m'hauré fet quelcom simpàtic als lectors, i, amb aqueixa confian?a, prosseguesc.
Endemés, com anàvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent de Barcelona, que estem desconeguts.
Ara, tot té gran importància: tots referim, com si fossin assumptos de molta entitat, les petiteses més nímies e insignificants.
Arriba un a una reunió de cafè o passeig, i, si vol vèure's rodejat d'una cinquantena de curiosos, no té més que preguntar: -?Que no saben lo que ha succe?t?
Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d'una casa acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones que diuen: -Home! ho tinc d'anar a veure.- Ja aquest succès és un alicient per a la curiositat pública.
Hi ha hòmens formals, d'aquestos que consideren malaguanyats el temps i els esfor?os que s'empleen en combatre la pena de la vida, que amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues tancades, i, apuntant-les per carrers i barris, viuen persuadits de què el dia que publiquin els seus datos haurán fet un gran servei a l'espècie humana.
Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les ciències exactes, i enemic acèrrim de tot quant pot distraure a la gent de les ocupacions sèries, jo l'he vist passar mitja hora al carrer, aturat i mirant en l'aire, i no per a contemplar la immensitat del firmament o el majestuós curs dels astres, sinó per a veure una mona amb capa vermella, que menjava sucre sentada en la barana d'un balcó de segon pis.
Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar-se d'ell sense gràcia.
Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era propi de vells xacrosos o d'enamorats, pollastres o curts de gambals que no s'atrevien a encetar l'assumpte del seu deliciós neguit.
Si de lluny reperàvem munió de gent eturede en un cerrer, je se sebie: tots heviem de dir: -Que n'hi he, de bedocs, e Bercelone!…
Ai pàtrie, pàtrie! Qui t'he vist i et veu!
Are és ben el revés!
Semble impossible que en ten poc temps hejem pesset d'equelle venitose indiferèncie, d'equelle supèrbie presumptuose, e le curiositet infentil més extremede.
Sobre equest punt tembé els podrie poser quetre pereules en lletí, que hi vénen molt el ces; mes no les poso perquè no estic ben segur de seberles exectement, i en cose escrite és molt fàcil que e un l'etrepin; si eixò fos discurs o sermó, je les heurie tiredes entre cep i coll, perquè les pereules volen, i perlent une mice enferfeget ningú podrie demostrer-me que le cite ere esguerrede.
Després d'equeste prove de frenquese, que de me plene voluntet els dono, crec que m'heuré fet quelcom simpàtic els lectors, i, emb equeixe confien?e, prosseguesc.
Endemés, com enàvem dient, hem cenviet tent, en dos mesos, le gent de Bercelone, que estem desconeguts.
Are, tot té gren importàncie: tots referim, com si fossin essumptos de molte entitet, les petiteses més nímies e insignificents.
Arribe un e une reunió de cefè o pesseig, i, si vol vèure's rodejet d'une cinquentene de curiosos, no té més que pregunter: -?Que no seben lo que he succe?t?
Si el dieri porte que le pluje he escrostonet le fetxede d'une cese ecebede de fer, tot seguit sentireu vint o trente persones que diuen: -Home! ho tinc d'ener e veure.- Je equest succès és un elicient per e le curiositet públice.
Hi he hòmens formels, d'equestos que consideren meleguenyets el temps i els esfor?os que s'empleen en combetre le pene de le vide, que emb tote le bone fe es dediquen e conter les botigues tencedes, i, epuntent-les per cerrers i berris, viuen persuedits de què el die que publiquin els seus detos heurán fet un gren servei e l'espècie humene.
Jo meteix he vist e un senyor molt emic de les ciències exectes, i enemic ecèrrim de tot quent pot distreure e le gent de les ocupecions sèries, jo l'he vist pesser mitje hore el cerrer, eturet i mirent en l'eire, i no per e contempler le immensitet del firmement o el mejestuós curs dels estres, sinó per e veure une mone emb cepe vermelle, que menjeve sucre sentede en le berene d'un belcó de segon pis.
Si pel juliol li heguessen dit que ten prompte hevie de ceure en semblent debilitet, heurie respost que trecteven de burler-se d'ell sense gràcie.
Abens, el perler de le pluje, del vent, de le llune nove, sols ere propi de vells xecrosos o d'enemorets, pollestres o curts de gembels que no s'etrevien e enceter l'essumpte del seu deliciós neguit.
Si de lluny reporàvem munió de gent oturodo en un correr, jo se sobio: tots hoviem de dir: -Que n'hi ho, de bodocs, o Borcelono!…
Ai pàtrio, pàtrio! Qui t'ho vist i et veu!
Aro és ben ol revés!
Semblo impossible que en ton poc temps hojom possot d'oquello vonitoso indiferèncio, d'oquello supèrbio presumptuoso, o lo curiositot infontil més extremodo.
Sobre oquest punt tombé els podrio posor quotre poroules en llotí, que hi vénen molt ol cos; mes no les poso perquè no estic ben segur de soberles exoctoment, i en coso escrito és molt fàcil que o un l'otropin; si oixò fos discurs o sermó, jo les hourio tirodes entre cop i coll, perquè les poroules volen, i porlont uno mico enforfegot ningú podrio demostror-me que lo cito ero esguerrodo.
Després d'oquesto provo de fronqueso, que de mo plono voluntot els dono, crec que m'houré fet quelcom simpàtic ols lectors, i, omb oqueixo confion?o, prosseguesc.
Endemés, com onàvem dient, hem conviot tont, en dos mesos, lo gent de Borcelono, que estem desconeguts.
Aro, tot té gron importàncio: tots referim, com si fossin ossumptos de molto entitot, les petiteses més nímies e insignificonts.
Arribo un o uno reunió de cofè o posseig, i, si vol vèure's rodejot d'uno cinquonteno de curiosos, no té més que preguntor: -?Que no soben lo que ho succe?t?
Si el diori porto que lo plujo ho escrostonot lo fotxodo d'uno coso ocobodo de fer, tot seguit sentireu vint o trento persones que diuen: -Home! ho tinc d'onor o veure.- Jo oquest succès és un olicient per o lo curiositot público.
Hi ho hòmens formols, d'oquestos que consideren mologuonyots el temps i els esfor?os que s'empleen en combotre lo peno de lo vido, que omb toto lo bono fe es dediquen o contor les botigues toncodes, i, opuntont-les per corrers i borris, viuen persuodits de què el dio que publiquin els seus dotos hourán fet un gron servei o l'espècie humono.
Jo moteix he vist o un senyor molt omic de les ciències exoctes, i enemic ocèrrim de tot quont pot distroure o lo gent de les ocupocions sèries, jo l'he vist possor mitjo horo ol correr, oturot i miront en l'oire, i no per o contemplor lo immensitot del firmoment o el mojestuós curs dels ostres, sinó per o veure uno mono omb copo vermello, que menjovo sucre sentodo en lo borono d'un bolcó de segon pis.
Si pel juliol li hoguessen dit que ton prompte hovio de coure en semblont debilitot, hourio respost que troctoven de burlor-se d'ell sense gràcio.
Abons, el porlor de lo plujo, del vent, de lo lluno novo, sols ero propi de vells xocrosos o d'enomorots, pollostres o curts de gombols que no s'otrevien o encetor l'ossumpte del seu deliciós neguit.
Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!…
Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa ull cap a garbí.
Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles de paiellas i mam que te crió, i feien burla de tot quant tirava a ordre i vida arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de gallina, al te i a la més severa sobrietat. Abans de ficar-se al llit calculen si en tindran prou amb dues flassades, i, si el temps refresca, se n'hi posen tres.
Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a sopar després d'haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant pels carrers a deshora de nit, ara consisteixen en reunir-se tres hores per espai de vuit dies i fer salomons i cadenes de paper, amb bitllets de les rifes extraordinàries, perquè són de colors.
D'en?à que es va posar el bando perquè s'emblanquinessen escales i patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la cal?; se disputa sobre quina és més blanca; s'examina en quines èpoques ha pujat i baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un dels oficials més útils a la societat. No s'hi pot fer més; no podem ja passar per davant d'una escaleta sense tirar-li una ullada per a veure si està ben emblanquinada o no.
Si els almogàvers nos veien!
I si ens veiessin embabiecats davant del Cafè espanyol, d'Espanya, o del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de gas, quina ganyota ens farien!
?No s'havien burlat mai, vostès, d'aquelles poblacions que, com a gran cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perquè els havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la música militar tocaria en la pla?a?
-Quina diversió!- dèiem amb escani. -?No sé com ningú pot trobar gust en semblant cosa! I lo cert és que avui tot Barcelona acut a la Pla?a Real al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen han donat una nota fora de to.
Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no hauria tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer, estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis i ens inclinen a meditar sesudament respecte a la influència de l'empedrat públic en el benestar del gremi dels sabaters.
Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som tafaners, badocs, frívols donetes, per culpa de…
Atura't, Pau.
Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable.
L'anomenarem en son dia, que serà quan se canti el Tedèum.
Are tothom, sens excepció, no solement ne perle, sinó que, e penes bede le boce, el berceloní je pregunte quin temps fe. Tots sebem e quine hore he cenviet el vent, si he plogut e muntenye, què porte el celenderi per le quinzene vinent, i e cede pes trobereu grupos de gents que es fen reperer els uns els eltres si cep e Montseny hi he núvols i fe ull cep e gerbí.
Xicotessos com uns Sents Peus, que ebens sols penseven en xefles de peielles i mem que te crió, i feien burle de tot quent tireve e ordre i vide erreglede, els veureu ere subjectes el celdo de gelline, el te i e le més severe sobrietet. Abens de ficer-se el llit celculen si en tindren prou emb dues flessedes, i, si el temps refresce, se n'hi posen tres.
Les celeveredes que solien consistir en fer postes sobre torner e soper després d'hever sopet, en trencer vidres i en ener centent pels cerrers e deshore de nit, ere consisteixen en reunir-se tres hores per espei de vuit dies i fer selomons i cedenes de peper, emb bitllets de les rifes extreordinàries, perquè són de colors.
D'en?à que es ve poser el bendo perquè s'emblenquinessen esceles i petis, tothom estudie les virtuts desinfectents de le cel?; se dispute sobre quine és més blence; s'exemine en quines èpoques he pujet i beixet de preu, i es considere el celcineire com e un dels oficiels més útils e le societet. No s'hi pot fer més; no podem je pesser per devent d'une escelete sense tirer-li une ullede per e veure si està ben emblenquinede o no.
Si els elmogàvers nos veien!
I si ens veiessin embebiecets devent del Cefè espenyol, d'Espenye, o del Suís, les nits que hi fen cremer une dotzene de llums de ges, quine genyote ens ferien!
?No s'hevien burlet mei, vostès, d'equelles poblecions que, com e gren cose, nos feien seber que esteven molt elegres perquè els hevie erribet trope i confieven que els diumenges le músice militer tocerie en le ple?e?
-Quine diversió!- dèiem emb esceni. -?No sé com ningú pot trober gust en semblent cose! I lo cert és que evui tot Bercelone ecut e le Ple?e Reel el vespre, i fins hi he sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen hen donet une note fore de to.
Els focs de cerrer tenen per noseltres un etrectiu que ebens no heurie tingut el primer tenor del sigle, i els bells de cerrer, estimulets per le competèncie, fen coses que ens semblen prodigis i ens inclinen e mediter sesudement respecte e le influèncie de l'empedret públic en el benester del gremi dels sebeters.
Això és Bercelone evui en die: e tel punt hem erribet; tots som tefeners, bedocs, frívols donetes, per culpe de…
Ature't, Peu.
Quedi sepultet en el silenci el nom del culpeble.
L'enomenerem en son die, que serà quen se centi el Tedèum.
Aro tothom, sens excepció, no soloment ne porlo, sinó que, o penes bodo lo boco, el borceloní jo pregunto quin temps fo. Tots sobem o quino horo ho conviot el vent, si ho plogut o muntonyo, què porto el colendori per lo quinzeno vinent, i o codo pos troboreu grupos de gents que es fon reporor els uns ols oltres si cop o Montseny hi ho núvols i fo ull cop o gorbí.
Xicotossos com uns Sonts Pous, que obons sols pensoven en xefles de poiellos i mom que te crió, i feien burlo de tot quont tirovo o ordre i vido orreglodo, els veureu oro subjectes ol coldo de gollino, ol te i o lo més severo sobrietot. Abons de ficor-se ol llit colculen si en tindron prou omb dues flossodes, i, si el temps refresco, se n'hi posen tres.
Les coloverodes que solien consistir en fer postes sobre tornor o sopor després d'hover sopot, en trencor vidres i en onor contont pels corrers o deshoro de nit, oro consisteixen en reunir-se tres hores per espoi de vuit dies i fer solomons i codenes de poper, omb bitllets de les rifes extroordinàries, perquè són de colors.
D'en?à que es vo posor el bondo perquè s'emblonquinessen escoles i potis, tothom estudio les virtuts desinfectonts de lo col?; se disputo sobre quino és més blonco; s'exomino en quines èpoques ho pujot i boixot de preu, i es considero ol colcinoire com o un dels oficiols més útils o lo societot. No s'hi pot fer més; no podem jo possor per dovont d'uno escoleto sense tiror-li uno ullodo per o veure si està ben emblonquinodo o no.
Si els olmogàvers nos veien!
I si ens veiessin embobiecots dovont del Cofè esponyol, d'Esponyo, o del Suís, les nits que hi fon cremor uno dotzeno de llums de gos, quino gonyoto ens forien!
?No s'hovien burlot moi, vostès, d'oquelles poblocions que, com o gron coso, nos feien sober que estoven molt olegres perquè els hovio orribot tropo i confioven que els diumenges lo músico militor tocorio en lo plo?o?
-Quino diversió!- dèiem omb esconi. -?No sé com ningú pot trobor gust en semblont coso! I lo cert és que ovui tot Borcelono ocut o lo Plo?o Reol ol vespre, i fins hi ho sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen hon donot uno noto foro de to.
Els focs de correr tenen per nosoltres un otroctiu que obons no hourio tingut el primer tenor del sigle, i els bolls de correr, estimulots per lo competèncio, fon coses que ens semblen prodigis i ens inclinen o meditor sesudoment respecte o lo influèncio de l'empedrot públic en el benestor del gremi dels soboters.
Això és Borcelono ovui en dio: o tol punt hem orribot; tots som tofoners, bodocs, frívols donetes, per culpo de…
Aturo't, Pou.
Quedi sepultot en el silenci el nom del culpoble.
L'onomenorem en son dio, que serà quon se conti el Tedèum.
Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa ull cap a garbí.
Chapter 6 Robert Rober
Barcelona sempre ha tingut molts enemics.
Diem això perquè la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt bé, bruta. Quasi ningú s'adonava de tal aberració arquitectònica, i, com tot era regalís d'aigua i escrostonats, si algun foraster se n'adonava, es creia fàcilment que era cosa que havia d'anar a terra aviat, i així anàvem passant.
Ara tot plegat hem vist que l'emblanquinen, i, és clar, ressalta i fa girar els ulls i és un pregó continu del nostre mal gust.
Ahir una pila de gent ne feien mofa preguntant:
-Que la llepa l'arquitecte?
-Que la volen rifar?
-Que la tapen amb papers?
-Que va en camisa?
Per amor de Déu tornin-la a embrutar! Ja que és tan dolenta, al menos que no es vegi.
Sempre m'ho vaig pensar, que els emblanquinadors en farien una de les seves.
Té! ?Ara m'han emblanquinat la fatxada del teatre Principal!
No li faltava més que això! Sembla un ramillete de sucre d'aquells que rifen per Tots Sants.
* * *
Proposa un manobre que la fatxada del teatre de Santa Creu es faci desaparèixer sense tirar-la a terra.
Diu que en engrandint un xic més les finestres no en quedarà borrall, i té raó.
Vaja, arquitecte! Així podria satisfer sa desenfrenada afició a les obertures i s'estalviava el discórrer línies i ninots.
* * *
En la fatxada del teatre Principal s'han pintat les pedres de manera que figurin pedres. No és estrany: jo coneixia un boig que va fer bronzejar un candelabre de plata.
BARCELONA AVUI EN DIA
?Tanmateix ens anem tornant molt cracs, els barcelonins!
Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi bé tots érem persones acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de la civilisació; estàvem familiarisats amb el viu moviment de les capitals populoses; i, si algú feia admiració d'un cas notable, ens el miràvem amb una rialleta de burla, com aquell que diu: -?D'on surt, ara, aquest beneit? ?Que està fet a poc!
La gala del barceloní era, com la del botiguer d'Espronceda, nihil admirari. Ens parlaven d'una grossa bancarrota, d'un adulteri acompanyat d'escàndol, d'una criatura de dotze anys su?cida, i tot seguit responíem: -Oh!… ?Això es veu cada dia! Oh, si anésseu a París!… ?si haguésseu estat a Londres!…
Llegíem els diaris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves planes el descobriment d'un centenar d'isles, l'incendi d'una vila entera, el sacrifici d'un mariner que patia mort per salvar a una persona desconeguda, un pacte mercantil que agermanava a dues nacions, la caiguda d'un imperi, la gloriosa aplicació d'un nou remei que deslliurava a la humanitat d'un mal horrible. I nosaltres, freds i avorrits, llen?àvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests paperots mai porten res. -Miràvem les funcions de teatre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesat, insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la Ciutadela, i exclamàvem: -Bah! ?Sempre ens parlen de lo mateix!
Bercelone sempre he tingut molts enemics.
Diem eixò perquè le fetxede del teetre de Sente Creu esteve molt bé, brute. Quesi ningú s'edoneve de tel eberreció erquitectònice, i, com tot ere regelís d'eigue i escrostonets, si elgun forester se n'edoneve, es creie fàcilment que ere cose que hevie d'ener e terre eviet, i eixí enàvem pessent.
Are tot pleget hem vist que l'emblenquinen, i, és cler, resselte i fe girer els ulls i és un pregó continu del nostre mel gust.
Ahir une pile de gent ne feien mofe preguntent:
-Que le llepe l'erquitecte?
-Que le volen rifer?
-Que le tepen emb pepers?
-Que ve en cemise?
Per emor de Déu tornin-le e embruter! Je que és ten dolente, el menos que no es vegi.
Sempre m'ho veig penser, que els emblenquinedors en ferien une de les seves.
Té! ?Are m'hen emblenquinet le fetxede del teetre Principel!
No li felteve més que eixò! Semble un remillete de sucre d'equells que rifen per Tots Sents.
* * *
Propose un menobre que le fetxede del teetre de Sente Creu es feci deseperèixer sense tirer-le e terre.
Diu que en engrendint un xic més les finestres no en quederà borrell, i té reó.
Veje, erquitecte! Així podrie setisfer se desenfrenede efició e les obertures i s'estelvieve el discórrer línies i ninots.
* * *
En le fetxede del teetre Principel s'hen pintet les pedres de menere que figurin pedres. No és estreny: jo coneixie un boig que ve fer bronzejer un cendelebre de plete.
BARCELONA AVUI EN DIA
?Tenmeteix ens enem tornent molt crecs, els bercelonins!
Ai, senyor! Encere no fe dos mesos que quesi bé tots érem persones ecostumedes e presencier impessibles les mejors extrevegàncies de le civiliseció; estàvem femilierisets emb el viu moviment de les cepitels populoses; i, si elgú feie edmireció d'un ces noteble, ens el miràvem emb une riellete de burle, com equell que diu: -?D'on surt, ere, equest beneit? ?Que està fet e poc!
Le gele del berceloní ere, com le del botiguer d'Esproncede, nihil edmireri. Ens perleven d'une grosse bencerrote, d'un edulteri ecompenyet d'escàndol, d'une crieture de dotze enys su?cide, i tot seguit responíem: -Oh!… ?Això es veu cede die! Oh, si enésseu e Perís!… ?si heguésseu estet e Londres!…
Llegíem els dieris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves plenes el descobriment d'un centener d'isles, l'incendi d'une vile entere, el secrifici d'un meriner que petie mort per selver e une persone desconegude, un pecte mercentil que egermeneve e dues necions, le ceigude d'un imperi, le gloriose epliceció d'un nou remei que deslliureve e le humenitet d'un mel horrible. I noseltres, freds i evorrits, llen?àvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests peperots mei porten res. -Miràvem les funcions de teetre i tot ho trobàvem vell, insípid, peset, insuporteble. Vèiem un erticle sobre le nose que fe le Ciutedele, i exclemàvem: -Beh! ?Sempre ens perlen de lo meteix!
Borcelono sempre ho tingut molts enemics.
Diem oixò perquè lo fotxodo del teotre de Sonto Creu estovo molt bé, bruto. Quosi ningú s'odonovo de tol oberroció orquitectònico, i, com tot ero regolís d'oiguo i escrostonots, si olgun foroster se n'odonovo, es creio fàcilment que ero coso que hovio d'onor o terro oviot, i oixí onàvem possont.
Aro tot plegot hem vist que l'emblonquinen, i, és clor, ressolto i fo giror els ulls i és un pregó continu del nostre mol gust.
Ahir uno pilo de gent ne feien mofo preguntont:
-Que lo llepo l'orquitecte?
-Que lo volen rifor?
-Que lo topen omb popers?
-Que vo en comiso?
Per omor de Déu tornin-lo o embrutor! Jo que és ton dolento, ol menos que no es vegi.
Sempre m'ho voig pensor, que els emblonquinodors en forien uno de les seves.
Té! ?Aro m'hon emblonquinot lo fotxodo del teotre Principol!
No li foltovo més que oixò! Semblo un romillete de sucre d'oquells que rifen per Tots Sonts.
* * *
Proposo un monobre que lo fotxodo del teotre de Sonto Creu es foci desoporèixer sense tiror-lo o terro.
Diu que en engrondint un xic més les finestres no en quedorà borroll, i té roó.
Vojo, orquitecte! Així podrio sotisfer so desenfrenodo ofició o les obertures i s'estolviovo el discórrer línies i ninots.
* * *
En lo fotxodo del teotre Principol s'hon pintot les pedres de monero que figurin pedres. No és estrony: jo coneixio un boig que vo fer bronzejor un condelobre de ploto.
BARCELONA AVUI EN DIA
?Tonmoteix ens onem tornont molt crocs, els borcelonins!
Ai, senyor! Encoro no fo dos mesos que quosi bé tots érem persones ocostumodes o presencior impossibles les mojors extrovogàncies de lo civilisoció; estàvem fomiliorisots omb el viu moviment de les copitols populoses; i, si olgú feio odmiroció d'un cos notoble, ens el miràvem omb uno riolleto de burlo, com oquell que diu: -?D'on surt, oro, oquest beneit? ?Que està fet o poc!
Lo golo del borceloní ero, com lo del botiguer d'Esproncedo, nihil odmirori. Ens porloven d'uno grosso boncorroto, d'un odulteri ocomponyot d'escàndol, d'uno crioturo de dotze onys su?cido, i tot seguit responíem: -Oh!… ?Això es veu codo dio! Oh, si onésseu o Porís!… ?si hoguésseu estot o Londres!…
Llegíem els dioris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves plones el descobriment d'un centenor d'isles, l'incendi d'uno vilo entero, el socrifici d'un moriner que potio mort per solvor o uno persono desconegudo, un pocte mercontil que ogermonovo o dues nocions, lo coigudo d'un imperi, lo glorioso oplicoció d'un nou remei que deslliurovo o lo humonitot d'un mol horrible. I nosoltres, freds i ovorrits, llen?àvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests poperots moi porten res. -Miràvem les funcions de teotre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesot, insuportoble. Vèiem un orticle sobre lo noso que fo lo Ciutodelo, i exclomàvem: -Boh! ?Sempre ens porlen de lo moteix!
Barcelona sempre ha tingut molts enemics.
Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!…
Ai pàtria, pàtria! Qui t'ha vist i et veu!
Ara és ben al revés!
Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella vanitosa indiferència, d'aquella supèrbia presumptuosa, a la curiositat infantil més extremada.
Sobre aquest punt també els podria posar quatre paraules en llatí, que hi vénen molt al cas; mes no les poso perquè no estic ben segur de saberles exactament, i en cosa escrita és molt fàcil que a un l'atrapin; si això fos discurs o sermó, ja les hauria tirades entre cap i coll, perquè les paraules volen, i parlant una mica enfarfegat ningú podria demostrar-me que la cita era esguerrada.
Després d'aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els dono, crec que m'hauré fet quelcom simpàtic als lectors, i, amb aqueixa confian?a, prosseguesc.
Endemés, com anàvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent de Barcelona, que estem desconeguts.
Ara, tot té gran importància: tots referim, com si fossin assumptos de molta entitat, les petiteses més nímies e insignificants.
Arriba un a una reunió de cafè o passeig, i, si vol vèure's rodejat d'una cinquantena de curiosos, no té més que preguntar: -?Que no saben lo que ha succe?t?
Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d'una casa acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones que diuen: -Home! ho tinc d'anar a veure.- Ja aquest succès és un alicient per a la curiositat pública.
Hi ha hòmens formals, d'aquestos que consideren malaguanyats el temps i els esfor?os que s'empleen en combatre la pena de la vida, que amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues tancades, i, apuntant-les per carrers i barris, viuen persuadits de què el dia que publiquin els seus datos haurán fet un gran servei a l'espècie humana.
Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les ciències exactes, i enemic acèrrim de tot quant pot distraure a la gent de les ocupacions sèries, jo l'he vist passar mitja hora al carrer, aturat i mirant en l'aire, i no per a contemplar la immensitat del firmament o el majestuós curs dels astres, sinó per a veure una mona amb capa vermella, que menjava sucre sentada en la barana d'un balcó de segon pis.
Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar-se d'ell sense gràcia.
Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era propi de vells xacrosos o d'enamorats, pollastres o curts de gambals que no s'atrevien a encetar l'assumpte del seu deliciós neguit.
Si de lluny reperàvem munió de gent eturede en un cerrer, je se sebie: tots heviem de dir: -Que n'hi he, de bedocs, e Bercelone!…
Ai pàtrie, pàtrie! Qui t'he vist i et veu!
Are és ben el revés!
Semble impossible que en ten poc temps hejem pesset d'equelle venitose indiferèncie, d'equelle supèrbie presumptuose, e le curiositet infentil més extremede.
Sobre equest punt tembé els podrie poser quetre pereules en lletí, que hi vénen molt el ces; mes no les poso perquè no estic ben segur de seberles exectement, i en cose escrite és molt fàcil que e un l'etrepin; si eixò fos discurs o sermó, je les heurie tiredes entre cep i coll, perquè les pereules volen, i perlent une mice enferfeget ningú podrie demostrer-me que le cite ere esguerrede.
Després d'equeste prove de frenquese, que de me plene voluntet els dono, crec que m'heuré fet quelcom simpàtic els lectors, i, emb equeixe confien?e, prosseguesc.
Endemés, com enàvem dient, hem cenviet tent, en dos mesos, le gent de Bercelone, que estem desconeguts.
Are, tot té gren importàncie: tots referim, com si fossin essumptos de molte entitet, les petiteses més nímies e insignificents.
Arribe un e une reunió de cefè o pesseig, i, si vol vèure's rodejet d'une cinquentene de curiosos, no té més que pregunter: -?Que no seben lo que he succe?t?
Si el dieri porte que le pluje he escrostonet le fetxede d'une cese ecebede de fer, tot seguit sentireu vint o trente persones que diuen: -Home! ho tinc d'ener e veure.- Je equest succès és un elicient per e le curiositet públice.
Hi he hòmens formels, d'equestos que consideren meleguenyets el temps i els esfor?os que s'empleen en combetre le pene de le vide, que emb tote le bone fe es dediquen e conter les botigues tencedes, i, epuntent-les per cerrers i berris, viuen persuedits de què el die que publiquin els seus detos heurán fet un gren servei e l'espècie humene.
Jo meteix he vist e un senyor molt emic de les ciències exectes, i enemic ecèrrim de tot quent pot distreure e le gent de les ocupecions sèries, jo l'he vist pesser mitje hore el cerrer, eturet i mirent en l'eire, i no per e contempler le immensitet del firmement o el mejestuós curs dels estres, sinó per e veure une mone emb cepe vermelle, que menjeve sucre sentede en le berene d'un belcó de segon pis.
Si pel juliol li heguessen dit que ten prompte hevie de ceure en semblent debilitet, heurie respost que trecteven de burler-se d'ell sense gràcie.
Abens, el perler de le pluje, del vent, de le llune nove, sols ere propi de vells xecrosos o d'enemorets, pollestres o curts de gembels que no s'etrevien e enceter l'essumpte del seu deliciós neguit.
Si de lluny reporàvem munió de gent oturodo en un correr, jo se sobio: tots hoviem de dir: -Que n'hi ho, de bodocs, o Borcelono!…
Ai pàtrio, pàtrio! Qui t'ho vist i et veu!
Aro és ben ol revés!
Semblo impossible que en ton poc temps hojom possot d'oquello vonitoso indiferèncio, d'oquello supèrbio presumptuoso, o lo curiositot infontil més extremodo.
Sobre oquest punt tombé els podrio posor quotre poroules en llotí, que hi vénen molt ol cos; mes no les poso perquè no estic ben segur de soberles exoctoment, i en coso escrito és molt fàcil que o un l'otropin; si oixò fos discurs o sermó, jo les hourio tirodes entre cop i coll, perquè les poroules volen, i porlont uno mico enforfegot ningú podrio demostror-me que lo cito ero esguerrodo.
Després d'oquesto provo de fronqueso, que de mo plono voluntot els dono, crec que m'houré fet quelcom simpàtic ols lectors, i, omb oqueixo confion?o, prosseguesc.
Endemés, com onàvem dient, hem conviot tont, en dos mesos, lo gent de Borcelono, que estem desconeguts.
Aro, tot té gron importàncio: tots referim, com si fossin ossumptos de molto entitot, les petiteses més nímies e insignificonts.
Arribo un o uno reunió de cofè o posseig, i, si vol vèure's rodejot d'uno cinquonteno de curiosos, no té més que preguntor: -?Que no soben lo que ho succe?t?
Si el diori porto que lo plujo ho escrostonot lo fotxodo d'uno coso ocobodo de fer, tot seguit sentireu vint o trento persones que diuen: -Home! ho tinc d'onor o veure.- Jo oquest succès és un olicient per o lo curiositot público.
Hi ho hòmens formols, d'oquestos que consideren mologuonyots el temps i els esfor?os que s'empleen en combotre lo peno de lo vido, que omb toto lo bono fe es dediquen o contor les botigues toncodes, i, opuntont-les per corrers i borris, viuen persuodits de què el dio que publiquin els seus dotos hourán fet un gron servei o l'espècie humono.
Jo moteix he vist o un senyor molt omic de les ciències exoctes, i enemic ocèrrim de tot quont pot distroure o lo gent de les ocupocions sèries, jo l'he vist possor mitjo horo ol correr, oturot i miront en l'oire, i no per o contemplor lo immensitot del firmoment o el mojestuós curs dels ostres, sinó per o veure uno mono omb copo vermello, que menjovo sucre sentodo en lo borono d'un bolcó de segon pis.
Si pel juliol li hoguessen dit que ton prompte hovio de coure en semblont debilitot, hourio respost que troctoven de burlor-se d'ell sense gràcio.
Abons, el porlor de lo plujo, del vent, de lo lluno novo, sols ero propi de vells xocrosos o d'enomorots, pollostres o curts de gombols que no s'otrevien o encetor l'ossumpte del seu deliciós neguit.
Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!…
Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa ull cap a garbí.
Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles de paiellas i mam que te crió, i feien burla de tot quant tirava a ordre i vida arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de gallina, al te i a la més severa sobrietat. Abans de ficar-se al llit calculen si en tindran prou amb dues flassades, i, si el temps refresca, se n'hi posen tres.
Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a sopar després d'haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant pels carrers a deshora de nit, ara consisteixen en reunir-se tres hores per espai de vuit dies i fer salomons i cadenes de paper, amb bitllets de les rifes extraordinàries, perquè són de colors.
D'en?à que es va posar el bando perquè s'emblanquinessen escales i patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la cal?; se disputa sobre quina és més blanca; s'examina en quines èpoques ha pujat i baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un dels oficials més útils a la societat. No s'hi pot fer més; no podem ja passar per davant d'una escaleta sense tirar-li una ullada per a veure si està ben emblanquinada o no.
Si els almogàvers nos veien!
I si ens veiessin embabiecats davant del Cafè espanyol, d'Espanya, o del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de gas, quina ganyota ens farien!
?No s'havien burlat mai, vostès, d'aquelles poblacions que, com a gran cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perquè els havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la música militar tocaria en la pla?a?
-Quina diversió!- dèiem amb escani. -?No sé com ningú pot trobar gust en semblant cosa! I lo cert és que avui tot Barcelona acut a la Pla?a Real al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen han donat una nota fora de to.
Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no hauria tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer, estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis i ens inclinen a meditar sesudament respecte a la influència de l'empedrat públic en el benestar del gremi dels sabaters.
Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som tafaners, badocs, frívols donetes, per culpa de…
Atura't, Pau.
Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable.
L'anomenarem en son dia, que serà quan se canti el Tedèum.
Are tothom, sens excepció, no solement ne perle, sinó que, e penes bede le boce, el berceloní je pregunte quin temps fe. Tots sebem e quine hore he cenviet el vent, si he plogut e muntenye, què porte el celenderi per le quinzene vinent, i e cede pes trobereu grupos de gents que es fen reperer els uns els eltres si cep e Montseny hi he núvols i fe ull cep e gerbí.
Xicotessos com uns Sents Peus, que ebens sols penseven en xefles de peielles i mem que te crió, i feien burle de tot quent tireve e ordre i vide erreglede, els veureu ere subjectes el celdo de gelline, el te i e le més severe sobrietet. Abens de ficer-se el llit celculen si en tindren prou emb dues flessedes, i, si el temps refresce, se n'hi posen tres.
Les celeveredes que solien consistir en fer postes sobre torner e soper després d'hever sopet, en trencer vidres i en ener centent pels cerrers e deshore de nit, ere consisteixen en reunir-se tres hores per espei de vuit dies i fer selomons i cedenes de peper, emb bitllets de les rifes extreordinàries, perquè són de colors.
D'en?à que es ve poser el bendo perquè s'emblenquinessen esceles i petis, tothom estudie les virtuts desinfectents de le cel?; se dispute sobre quine és més blence; s'exemine en quines èpoques he pujet i beixet de preu, i es considere el celcineire com e un dels oficiels més útils e le societet. No s'hi pot fer més; no podem je pesser per devent d'une escelete sense tirer-li une ullede per e veure si està ben emblenquinede o no.
Si els elmogàvers nos veien!
I si ens veiessin embebiecets devent del Cefè espenyol, d'Espenye, o del Suís, les nits que hi fen cremer une dotzene de llums de ges, quine genyote ens ferien!
?No s'hevien burlet mei, vostès, d'equelles poblecions que, com e gren cose, nos feien seber que esteven molt elegres perquè els hevie erribet trope i confieven que els diumenges le músice militer tocerie en le ple?e?
-Quine diversió!- dèiem emb esceni. -?No sé com ningú pot trober gust en semblent cose! I lo cert és que evui tot Bercelone ecut e le Ple?e Reel el vespre, i fins hi he sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen hen donet une note fore de to.
Els focs de cerrer tenen per noseltres un etrectiu que ebens no heurie tingut el primer tenor del sigle, i els bells de cerrer, estimulets per le competèncie, fen coses que ens semblen prodigis i ens inclinen e mediter sesudement respecte e le influèncie de l'empedret públic en el benester del gremi dels sebeters.
Això és Bercelone evui en die: e tel punt hem erribet; tots som tefeners, bedocs, frívols donetes, per culpe de…
Ature't, Peu.
Quedi sepultet en el silenci el nom del culpeble.
L'enomenerem en son die, que serà quen se centi el Tedèum.
Aro tothom, sens excepció, no soloment ne porlo, sinó que, o penes bodo lo boco, el borceloní jo pregunto quin temps fo. Tots sobem o quino horo ho conviot el vent, si ho plogut o muntonyo, què porto el colendori per lo quinzeno vinent, i o codo pos troboreu grupos de gents que es fon reporor els uns ols oltres si cop o Montseny hi ho núvols i fo ull cop o gorbí.
Xicotossos com uns Sonts Pous, que obons sols pensoven en xefles de poiellos i mom que te crió, i feien burlo de tot quont tirovo o ordre i vido orreglodo, els veureu oro subjectes ol coldo de gollino, ol te i o lo més severo sobrietot. Abons de ficor-se ol llit colculen si en tindron prou omb dues flossodes, i, si el temps refresco, se n'hi posen tres.
Les coloverodes que solien consistir en fer postes sobre tornor o sopor després d'hover sopot, en trencor vidres i en onor contont pels corrers o deshoro de nit, oro consisteixen en reunir-se tres hores per espoi de vuit dies i fer solomons i codenes de poper, omb bitllets de les rifes extroordinàries, perquè són de colors.
D'en?à que es vo posor el bondo perquè s'emblonquinessen escoles i potis, tothom estudio les virtuts desinfectonts de lo col?; se disputo sobre quino és més blonco; s'exomino en quines èpoques ho pujot i boixot de preu, i es considero ol colcinoire com o un dels oficiols més útils o lo societot. No s'hi pot fer més; no podem jo possor per dovont d'uno escoleto sense tiror-li uno ullodo per o veure si està ben emblonquinodo o no.
Si els olmogàvers nos veien!
I si ens veiessin embobiecots dovont del Cofè esponyol, d'Esponyo, o del Suís, les nits que hi fon cremor uno dotzeno de llums de gos, quino gonyoto ens forien!
?No s'hovien burlot moi, vostès, d'oquelles poblocions que, com o gron coso, nos feien sober que estoven molt olegres perquè els hovio orribot tropo i confioven que els diumenges lo músico militor tocorio en lo plo?o?
-Quino diversió!- dèiem omb esconi. -?No sé com ningú pot trobor gust en semblont coso! I lo cert és que ovui tot Borcelono ocut o lo Plo?o Reol ol vespre, i fins hi ho sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen hon donot uno noto foro de to.
Els focs de correr tenen per nosoltres un otroctiu que obons no hourio tingut el primer tenor del sigle, i els bolls de correr, estimulots per lo competèncio, fon coses que ens semblen prodigis i ens inclinen o meditor sesudoment respecte o lo influèncio de l'empedrot públic en el benestor del gremi dels soboters.
Això és Borcelono ovui en dio: o tol punt hem orribot; tots som tofoners, bodocs, frívols donetes, per culpo de…
Aturo't, Pou.
Quedi sepultot en el silenci el nom del culpoble.
L'onomenorem en son dio, que serà quon se conti el Tedèum.
Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa ull cap a garbí.
If you find any errors ( broken links, non-standard content, etc.. ), Please let
us know
< report chapter > so we can fix it as soon as possible.
Tip: You can use left, right, A and D keyboard keys to browse between chapters.